Pino Piras (1941-1989) és estat lo més original i genial intèrpret contemporani de l’algueresitat més genuïna, algueresitat que ha sabut transmetir en la sua vasta producció canora, poètica i teatral, a través d’una vena creativa versàtil i espontània. Partint d’una gènesi indiscutíbilment popular, Pino Piras ha creat un estil personal inconfundible, i és l’autor que més ha animat, inspirat i caracteritzat la producció literària en alguerés en lo període entre la meitat dels anys ‘70 fins a la fi dels any ‘80.

Avui, a circa trenta anys de la sua mort prematura, la sua figura artística i humana és encara viva i clara en la memòria dels algueresos, començant amb els estudents de totes les edats que representen los sous textos teatrals, arribant a les companyies que preparen pràcticament cada any noves comèdies tretes de la sua vasta producció; dels cantants que li dediquen tributs i interpreten lo sou repertori musical, fins als estudiosos i als crítics que, amb assajos i artículs, sempre més freqüentment ne divulguen lo valor, reconeixent a aquest autor lo rol que mereix en lo nostre panorama cultural. En realitat, no és d’avui que l’obra de Pino Piras ha superat los confins de la nostra ciutat; apreciat i llegit també en altres terres de llengua catalana, avui és objecte d’atenció de qui estudia les més interessants produccions culturals de les minories lingüístiques del Mediterrani.

Come autor i intèrpret ha firmat diverses entre les cançons més belles i apreciades de la sua ciutat; però, lo sou repertori és art universal, vist que usa la sua Alguer i la sua gent com a paradigma per descriure, estudiar, revelar debileses, contraddicions, maquinis [insensateses] de la humanitat entera. I no olvidem la sua producció teatral, emanació espontània i natural de les sues cançons, dramatitzades en una primera fase en la dimensió del cabaret, i successivament ampliades en forma de comèdia. Aquest àmbit mostra encara més lo sou geni i la sua creativitat, que se poden exprimir més còmodament en l’escriptura d’una història, en la construcció d’una escena, en lo confront intens de personatges.

I la sua expressió artística va encara més en allà de l’ésser cantautor i comediògraf. Pino Piras és també un tímid, intimista firmatari de poesies en italià, de rondalles per criatures i adults, de pensaments i aforismes, de memòries autobiogràfiques intenses que ell transcriu en los sous quaderns. Ara, estudiosos i simples apassionats són entrats a dins del sou món, i n’admiren la produccó articulada, eterogènia i complexa, i la profunditat i la qualitat de la sua art.

La poètica de Piras és ben representada d’una citació que ell mateix escriu en alguerés sobre la primera pàgina d’un sou quadern: «La felicitat és la dolor que riu». És possible trobar una síntesi símil també en totes les fotografies que el reprenen: la sua boca pareix delinear un somrís lleuger, caracteritzat, al mateix temps, d’orgull i amargura. La història de la sua gent, la història de la sua ciutat, les misèries i la nobiltat del món petit i enserrat de la muralla, a través de la qual mirava, encara criatura, l’altre món, infinit. Aquelles fotografies són plenes de la mateixa, marganta, resposta: un somrís a la tristura. La probetat, les dominacions, les epidèmies i la fam han marcat la història quotidiana entre les antigues muralles. Si les pedres poguessin parlar, cantava Pino, foren inclodit també tot això en la narració del nostre passat, i no sols cavallers, carrosses, reis, prínceps. L’única befa que podem reservar a la soferència, a les dificultats, i també a la mort, és lo somrís, lo riure, l’alegria. Les pedres d’aquestes muralles, així com lo pòpul que en allà hi viu, coneixen aquest segret. Pedres i pòpul que Pino ha sabut escoltar. I, de fet, la sàtira, la ironia, lo sarcasme, l’ús paradoxal de la paraula, eren los instruments naturals d’una poètica basada en la sua capacitat de sentir. Aquesta és l’art de Pino, la sua poesia, lo sou teatre, la sua ciutat, la sua gent, lo sou mateix destí: tots elements que se fundin en una dolor que riu.